All in

Pol Serrano

No paren de sortir veus a la premsa catalana afirmant que finalment, tot el procés encetat a Catalunya es resoldrà dins d’Espanya, i no hi haurà noves fronteres. Penso que s’està parlant per la inèrcia de 300 anys on tots els intents de separació o reformació política que la Generalitat ha dut a terme dins Espanya, han acabat bé o (majoritàriament) malament però sempre dins d’Espanya. És l'historicisme com a mètode.

L’estat de la qüestió és que Catalunya pateix un greu dèficit fiscal, i un greu dèficit nacional. El que vol aconseguir Catalunya dins l’Estat Espanyol és un concert econòmic i més reconeixement de la seva identitat. Així ho ha dit el President Artur Mas: “amb el concert econòmic no n’hi ha prou”. Que ningú es confongui, les reivindicacions són econòmiques perquè prèviament hi ha una reivindicació nacional, de sentiment de pertinença a una terra. Per això es va decidir canalitzar el malestar de la crisi a través de la diada nacional de Catalunya, i no d’una manifestació anti-retallades. Per tant, per que els catalans se sentin còmodes dins l’Estat cal satisfer les demandes dels catalans, si no és així, ens avoquem a altres opcions fora de l’Estat Espanyol. Catalunya busca aconseguir (o així ho ha fet fins ara) més quotes de poder davant del que es creu que és un projecte compartit, Espanya.

La part espanyola és la que busca que es mantingui el statu quo. És legítim, ja els va bé que tot continuï així. El que ens hem de preguntar és com respondran les institucions espanyoles davant una majoria sobiranista (de fet, aquesta majoria ja hi és) i les seves reclamacions. Començant per l’àmbit identitàri, l’anticatalanisme (s’entén amb ‘anti’, que la societat espanyola veu les reivindicacions catalanes com un mer caprici) és si no majoritari, hegemònic en les institucions espanyoles. Com a exemple podem agafar l’editorial de El País on alertava contra el caudillismo. El Tribunal Constitucional ja va deixar clar que Catalunya no és una nació buidant de contingut jurídic la paraula nació en l’Estatut. Com a cas d’estudi, podem agafar les seleccions catalanes. Pel moment la selecció nacional catalana es veu relegada al partit de costellada, i no sembla que pugui canviar, perquè la roja causa una gran admiració a Espanya, un país on el futbol és quasi tant intocable com el cafè després de l’àpat. Llavors, encara que hi hagués una voluntat política per articular un reconeixement nacional per a les seleccions catalanes, el poble espanyol no ho entendria, i hi hauria partits (UPyD) que traurien rèdit electoral de la ‘debilitat’ de concedir seleccions catalanes. A part de que el PP, que es presenta com a partit garant de la unitat d’Espanya, no es podria permetre la debilitat de desdibuixar l’ordre constitucional pels catalans. Si ho fes li sortirien competidors, i podria ser que el PSOE li robés electorat

En el cas de les reivindicacions fiscals, Espanya preveu un deute del 90,5% del PIB per l'any 2013. I haurà de pagar uns interessos 38.589 M d€. Algú creu que l’executiu Espanyol, el que sigui, perdonarà encara que sigui el 4% del dèficit per a afavorir els catalans? Suposem que la Moncloa vol perdonar el 4% del dèficit fiscal. D’entrada, això vol dir que l’administració s’hauria d’aprimar per recaptar els 8.000 M d€ que es quedarien els catalans. La traducció d’aquesta reestructuració voldria dir que a Extremadura, amb seguretat, no es podrien fer polítiques com la subvenció de 1.000€ per als extremenys que es vulguin treure la E.S.O. La  reducció del dèficit fiscal seria denunciada pels mitjans de comunicació de la dreta, i la emprenyada del poble espanyol seria majúscula. Una emprenyada que es traduiria en vots per el partit que lluités amb més força contra el ‘privilegi català’. Dit ràpidament, com es pretén aprovar un concert econòmic, quan t’han retallat un estatut que demanava menys? Queda descartat, llavors, que hi hagi una resposta afirmativa a les reclamacions fiscals catalanes.

El problema fonamental és que s’hi ha creat negoci electoral entorn de presentar les reivindicacions catalanes com a il·legítimes i negatives per Espanya. Per tant qualsevol reforma que plantegi Catalunya queda avortada per la impossibilitat política que representa. Tota resposta positiva a les aspiracions catalanes es dibuixa com una debilitat espanyola.

Per acabar, en el cas que Mas acceptés una rebaixa del dèficit fiscal, el descrèdit de Catalunya seria majúscul. Seriem els reis del bluf. Per entendre’ns: resulta que quan els catalans amenacem amb el pitjor temor, que és la independència, va i acceptem una almoina. Mai més ens prendran seriosament-i tampoc és que ho hagin fet gaire. Haurem donat carta blanca, perquè, a llarg termini facin el que vulguin sense veure les reclamacions catalanes com un perill real. Així que, President i candidat Mas, si no arriba fins al final, ens quedarem sense res. All in.