La via de Pujol

La tercera via la va fer Pujol. Tenint una autonomia més amplia que la resta d’autonomies –amb el permís del concert Basc. Fent la viu viu, va aconseguir tenir més competències que altres territoris espanyols. És per això que ell va fer la tercera via: ni una autonomia erma com Extremadura, ni les follies independentistes d’Esquerra Republicana. Al mig d’aquests extrems, la tercera via Pujoliana s’erigia, implícita, en el marc autonòmic.

Va ser Maragall, càndid, que va voler oficialitzar aquesta diferenciació que Pujol va teixir com qui no vol la cosa. I el van tombar. Per Espanya, una cosa és mirar a un altre banda mentre demanes les competències de presons. L’altre és posar negre sobre blanc la repartició dels béns.

Amb el sentiment de culpa de l’intent de genocidi cultural, amb un president torturat pel franquisme i amb la sensació d’inferioritat de no haver fet la revolució industrial, Madrid va deixar anar fent, sempre i quan pogués tenir la opció de fer marxa enrere.

Temps pretèrits. Ara a tots sens han caigut les màscares. Per això és estrany que hi hagi personatges que, havent estat en la política des de la democràcia, proposin formules que ni es podrien donar en l’ambient descrit amb anterioritat.

Els han ofert molts diners, o han perdut el sentit del ridícul. O totes dues coses.

El Barça al fangar

Jo, com a català, desitjo profundament que el Barça perdi tots els partits. No sé què s’hi juguen, ni m’interessa, però sé que si surten victoriosos tot estarà solucionat. El català, home de passions peregrines pròpies de país ocupat, interpreta la submissió envers Espanya mitjançant el futbol, única disciplina en la qual pot enfrontar-s’hi en igualtat de rang. Així, quan el Barça guanya, la ferida de país sotmès es veu alleugerida per la morfina barcelonista. 

Que perdi el Barça, d’una vegada per totes, que perdi, i així entendrem que som una colònia autonòmica i ja no sublimarem més. Serà llavors quan la massa es veurà obligada a esbravar-se amb altres esbarjos més productius com la política o les manifestacions. 

Que el Barça baixi a segona i així deixarem enrere aquesta trampa que representa pels catalans la Liga de los Campeones. El Barça, “Més que un Club”; el Barça, “l’exèrcit de Catalunya.” Perdoni? Els qui manen a Espanya encara riuen, entre Cohiba i Cohiba, del “visca el Barça i visca Catalunya lliure.” L’esport és el soft power de les nacions dominades, inútil a no ser que sigui recolzat pels poders econòmic i polític. L’atletisme va ser el recurs de Jessie Owens i de tants altres negres als Estats Units, però ho va ser perquè no tenien res més. El Barça no és més que un club, és un club i prou. De tant en tant, un puticlub. L’exèrcit de Catalunya? Que li preguntin a la reina Elisabet II si el Regne Unit té avui la Common Wealth pels efectes del rugbi, a veure si sap dissimular el riure. Pel bé de tots nosaltres, el Barça al fangar.

Els toros no tenen drets

En efecte, els toros no tenen drets. Cap animal té drets. Principalment perquè no saben que se'ls atorguen uns determinats drets. És a dir, un toro no es queixarà a cap jutge de que un torero li clava banderetes. A més a més, si els atorguem drets, podríem arribar a la conclusió de que les vaques estan sobre explotades per què nosaltres en poguem extreure llet, i només els donem menjar a canvi. Conclusió: no, no tenen drets.

Tanmateix, penso que és propi d'una societat avançada el fet d'exigir obligacions a les persones que formen part d'una societat, sobretot si aquesta és occidental. Entre aquestes obligacions, estaria la de no maltractar o torturar animals. És una llei moral, passada per l'imperatiu de la obligació. Obligar a les persones a no maltractar és més seriós que oferir drets als animals. És més seriós i menys cosmètic.

Dit això, hem de dir no a les 'corrides' de toros, però ho hem de fer amb rigor. Hem de dir no a les 'corrides' de toros des de el punt de vista de la superioritat cognitiva que tenim els humans; superioritat cognitiva que fa que siguem sensibles i siguem capaços d'empatitzar, fins i tot, amb un animal -és complicat viure com a propi el sentiment d'un animal. Ens fa ser millors persones, ens fa ser més civilitzats.