Jo, com a català,
desitjo profundament que el Barça perdi tots els partits. No sé què s’hi
juguen, ni m’interessa, però sé que si surten victoriosos tot estarà solucionat.
El català, home de passions peregrines pròpies de país ocupat, interpreta la
submissió envers Espanya mitjançant el futbol, única disciplina en la qual pot
enfrontar-s’hi en igualtat de rang. Així, quan el Barça guanya, la ferida de
país sotmès es veu alleugerida per la morfina barcelonista.
Que perdi el Barça,
d’una vegada per totes, que perdi, i així entendrem que som una colònia
autonòmica i ja no sublimarem més. Serà llavors quan la massa es veurà obligada
a esbravar-se amb altres esbarjos més productius com la política o les
manifestacions.
Que el Barça baixi
a segona i així deixarem enrere aquesta trampa que representa pels catalans la Liga de los Campeones. El
Barça, “Més que un Club”; el Barça, “l’exèrcit de Catalunya.” Perdoni? Els qui
manen a Espanya encara riuen, entre Cohiba i Cohiba, del “visca el Barça i
visca Catalunya lliure.” L’esport és el soft
power de les nacions dominades, inútil a no ser que sigui recolzat pels
poders econòmic i polític. L’atletisme va ser el recurs de Jessie Owens i de
tants altres negres als Estats Units, però ho va ser perquè no tenien res més. El
Barça no és més que un club, és un club i prou. De tant en tant, un puticlub. L’exèrcit
de Catalunya? Que li preguntin a la reina Elisabet II si el Regne Unit té avui
la Common Wealth pels efectes del rugbi, a veure si sap dissimular el riure. Pel bé de tots nosaltres, el Barça
al fangar.
