La tercera via la va fer
Pujol. Tenint una autonomia més amplia que la resta d’autonomies –amb el permís
del concert Basc. Fent la viu viu, va aconseguir tenir més competències que
altres territoris espanyols. És per això que ell va fer la tercera via: ni una
autonomia erma com Extremadura, ni les follies independentistes d’Esquerra
Republicana. Al mig d’aquests extrems, la tercera via Pujoliana s’erigia,
implícita, en el marc autonòmic.
Va ser Maragall, càndid,
que va voler oficialitzar aquesta diferenciació que Pujol va teixir com qui no
vol la cosa. I el van tombar. Per Espanya, una cosa és mirar a un altre banda
mentre demanes les competències de presons. L’altre és posar negre sobre blanc
la repartició dels béns.
Amb el sentiment de culpa
de l’intent de genocidi cultural, amb un president torturat pel franquisme i
amb la sensació d’inferioritat de no haver fet la revolució industrial, Madrid
va deixar anar fent, sempre i quan pogués tenir la opció de fer marxa enrere.
Temps pretèrits. Ara a
tots sens han caigut les màscares. Per això és estrany que hi hagi personatges
que, havent estat en la política des de la democràcia, proposin formules que ni
es podrien donar en l’ambient descrit amb anterioritat.
Els han ofert molts
diners, o han perdut el sentit del ridícul. O totes dues coses.
