Pol Serrano
No paren de sortir
veus a la premsa catalana afirmant que finalment, tot el procés encetat a
Catalunya es resoldrà dins d’Espanya, i no hi haurà noves fronteres. Penso que
s’està parlant per la inèrcia de 300 anys on tots els intents de separació o
reformació política que la Generalitat ha dut a terme dins Espanya, han acabat bé o (majoritàriament) malament però
sempre dins d’Espanya. És l'historicisme com a mètode.
L’estat de la qüestió
és que Catalunya pateix un greu dèficit fiscal, i un greu dèficit nacional. El
que vol aconseguir Catalunya dins l’Estat Espanyol és un concert econòmic i més
reconeixement de la seva identitat. Així ho ha dit el President Artur Mas: “amb el concert
econòmic no n’hi ha prou”. Que ningú es confongui, les reivindicacions són econòmiques
perquè prèviament hi ha una reivindicació nacional, de sentiment de pertinença
a una terra. Per això es va decidir canalitzar el malestar de la crisi a través
de la diada nacional de Catalunya, i no d’una manifestació anti-retallades. Per
tant, per que els catalans se sentin còmodes dins l’Estat cal satisfer les
demandes dels catalans, si no és així, ens avoquem a altres opcions fora de l’Estat
Espanyol. Catalunya busca aconseguir (o així ho ha fet fins ara) més quotes de poder davant del
que es creu que és un projecte compartit, Espanya.
La part espanyola
és la que busca que es mantingui el statu quo. És legítim, ja els va bé que tot
continuï així. El que ens hem de preguntar és com respondran les institucions
espanyoles davant una majoria sobiranista (de fet, aquesta majoria ja hi és) i
les seves reclamacions. Començant per l’àmbit identitàri, l’anticatalanisme (s’entén
amb ‘anti’, que la societat espanyola veu les reivindicacions catalanes com un
mer caprici) és si no majoritari, hegemònic en les institucions espanyoles. Com
a exemple podem agafar l’editorial de El
País on alertava contra el
caudillismo. El Tribunal
Constitucional ja va deixar clar que Catalunya no és una nació buidant de
contingut jurídic la paraula nació en l’Estatut. Com a cas d’estudi, podem agafar
les seleccions catalanes. Pel moment la selecció nacional catalana es veu
relegada al partit de costellada, i no sembla que pugui canviar, perquè la roja causa una gran admiració a
Espanya, un país on el futbol és quasi tant intocable com el cafè després de l’àpat.
Llavors, encara que hi hagués una voluntat política per articular un
reconeixement nacional per a les seleccions catalanes, el poble espanyol no ho
entendria, i hi hauria partits (UPyD) que traurien rèdit electoral de la ‘debilitat’
de concedir seleccions catalanes. A part de que el PP, que es presenta com a
partit garant de la unitat d’Espanya, no es podria permetre la debilitat de
desdibuixar l’ordre constitucional pels catalans. Si ho fes li sortirien
competidors, i podria ser que el PSOE li robés electorat
En el cas de les reivindicacions
fiscals, Espanya preveu un deute
del 90,5% del PIB per l'any 2013. I haurà de pagar uns interessos 38.589 M d€. Algú creu que
l’executiu Espanyol, el que sigui, perdonarà encara que sigui el 4% del dèficit
per a afavorir els catalans? Suposem que la Moncloa vol perdonar el 4% del
dèficit fiscal. D’entrada, això vol dir que l’administració s’hauria d’aprimar
per recaptar els 8.000 M
d€ que es quedarien els catalans. La traducció d’aquesta reestructuració
voldria dir que a Extremadura, amb seguretat, no es podrien fer polítiques com la
subvenció
de 1.000€ per als extremenys que es vulguin treure la E.S.O. La reducció del dèficit fiscal seria denunciada
pels mitjans de comunicació de la dreta, i la emprenyada del poble espanyol
seria majúscula. Una emprenyada que es traduiria en vots per el partit que
lluités amb més força contra el ‘privilegi català’. Dit ràpidament, com es pretén
aprovar un concert econòmic, quan t’han retallat un estatut que demanava menys?
Queda descartat, llavors, que hi hagi una resposta afirmativa a les
reclamacions fiscals catalanes.
El problema
fonamental és que s’hi ha creat negoci electoral entorn de presentar les
reivindicacions catalanes com a il·legítimes i negatives per Espanya. Per tant
qualsevol reforma que plantegi Catalunya queda avortada per la impossibilitat
política que representa. Tota resposta positiva a les aspiracions catalanes es dibuixa com una debilitat espanyola.
Per acabar, en el
cas que Mas acceptés una rebaixa del dèficit fiscal, el descrèdit de Catalunya
seria majúscul. Seriem els reis del bluf. Per entendre’ns: resulta que quan els
catalans amenacem amb el pitjor temor, que és la independència, va i acceptem
una almoina. Mai més ens prendran seriosament-i tampoc és que ho hagin fet gaire. Haurem donat carta blanca, perquè, a llarg
termini facin el que vulguin sense veure les reclamacions catalanes com un
perill real. Així que, President i candidat Mas, si no arriba fins al final,
ens quedarem sense res. All in.