Txetxènia, deu anys després

Rússia, un gran país, amb disset milions de quilòmetres quadrats de superfície.
Colpit per tot tipus de dictadures. Primer la Tsarista, una monarquia que va matar a milions de persones amb un sistema que accentuava les diferències econòmiques de la població.

Després, la monarquia comunista, que va matar a més persones i va igualar les diferències econòmiques a la baixa.
Més tard, amb la Perestroika, els anys d’anarquia. Va ser el moment en el qual es va passar de ser comunista a capitalista, amb llurs privatitzacions, fetes a mida dels compradors (els preus de les empreses eren irrisòries en comparació amb el preu real) o regalades a membres de la nomenclatura. Campi qui pugui.

Un dels protagonistes dels problemes Russos fou Yeltsin. Tot i que sembla paradoxal, a Yeltsin no el respectaven –tots coneixem la seva tendència etílica-, i els seus ministres feien el que volien. Una il·lustració del que passava ens la pinta Lluís Prenafeta al seu llibre L’ombra del poder on explica els interminables afluents burocràtics als que es va veure sotmès per dur a terme convenis econòmics entre Rússia i Catalunya. El títol del capítol: “Rússia ja no és al mapa” ens descriu la crispant estada al país Bàltic per part del protagonista.

La federació Russa de llavors, era un amalgama de poders superposats, que rendien tribut al seu propi benefici.
Això amb Putin, s’acaba. L’idea de Putin és fer créixer la Federació Uràlica ràpid –i la rapidesa té un preu-, i utilitzar els seus recursos naturals, policials i militars per pressionar a tot aquella nació o nacions (p.e. la UE) que s’interposin en el seu camí. L’expresident és una piconadora, se li pot aplicar la màxima maquiaveliana “el fi justifica els mitjans”.

Podem dir per tant, que Putin ha pentinat la cabellera russa, i amb ma de ferro. Ha acabat amb les desobediències ministerials, nacionals i amb les màfies, ja sigui a cop de decret o de bala.

I aquí arribem a Txetxènia, l’objecte del documental presentat recentment al Col·legi de Periodistes.
El documental, titulat Desconfiança, ens explica la sèrie de bombes que van esclatar a diversos blocs de pisos de Moscou i altres ciutats. Els esclats es van emportar tres-centes vides. La versió oficial narra que els terroristes van llogar els baixos dels blocs de pisos, i feien detonar els explosius, ensorrant l’edifici. El Kremlin va assenyalar d’entrada els terroristes txetxens. L’acusació va ser el subterfugi per realitzar operacions anti-terroristes, i més endavant per iniciar una guerra a la República Bàltica. La que seria la segona guerra Txetxena. Fins aquí, tot rodó.

Tanmateix, aquesta versió no es compartida per la població, i no de manera gratuïta. A la ciutat Russa de Riazanmes descobreixen membres dels serveis secrets “FSB” –en aquell temps capitanejats per Vladimir Putin- col·locant explosius a les golfes d’un edifici. Quan es denuncia, la policia evacua tot l’edifici degut al perill que hi ha.

Més endavant, però, el Kremlin anuncia que en els sacs, només hi havia sucre i que es tractava d’unes maniobres militars. Un Coronel de l’FSB que investigava els fets descobreix que un company seu estava implicat en els atemptats i el denuncia públicament. El denunciat va morir atropellat a Xipre, i ell va ser empresonat durant quatre anys acusat de revelar secrets d’estat.

Quina és la teoria de la conspiració?

Em aquells temps, la popularitat de Yeltsin, estava sota mínims, bàsicament, degut a les corrupteles kremlinianes. Hi havia un candidat a substituir Yeltsin, un general, que amenaçava amb estirar la manta que tapava tots els amiguismes i vicis de l’administració que entre d’altres, afectaven al propi Yeltsin i la seva família.

El president, però tenia un salvavides: Vladimir Putin. El candidat continuista, i cap del FSB, l’antic KGB –organisme el qual només ha canviat el nom, i és hereu de totes les males tradicions soviètiques, això queda empitjorat quan Putin és President, ja que totes aquestes maneres es traslladen a l’àmbit governamental.

Problema?

L’índex de popularitat del candidat era del 2%. Per tant, quina era la campanya política més efectiva per fer-la augmentar? Fer esclatar edificis matant centenars de persones i unir la nació contra un enemic comú, els txetxens –que, sigui dit de passada, mai van reivindicar els atemptats-, a la punta de la llança inquisidora: Vladimir Putin. La cosa va sortir bé, ja que l’índex de popularitat, va pujar un 60%. Veiem doncs, que aquest cas és el més plausible del màrqueting polític portat a l’extrem.

La polèmica està servida.

Pol Serrano i Pueyo. 1r de Periodisme.