All in

Pol Serrano

No paren de sortir veus a la premsa catalana afirmant que finalment, tot el procés encetat a Catalunya es resoldrà dins d’Espanya, i no hi haurà noves fronteres. Penso que s’està parlant per la inèrcia de 300 anys on tots els intents de separació o reformació política que la Generalitat ha dut a terme dins Espanya, han acabat bé o (majoritàriament) malament però sempre dins d’Espanya. És l'historicisme com a mètode.

L’estat de la qüestió és que Catalunya pateix un greu dèficit fiscal, i un greu dèficit nacional. El que vol aconseguir Catalunya dins l’Estat Espanyol és un concert econòmic i més reconeixement de la seva identitat. Així ho ha dit el President Artur Mas: “amb el concert econòmic no n’hi ha prou”. Que ningú es confongui, les reivindicacions són econòmiques perquè prèviament hi ha una reivindicació nacional, de sentiment de pertinença a una terra. Per això es va decidir canalitzar el malestar de la crisi a través de la diada nacional de Catalunya, i no d’una manifestació anti-retallades. Per tant, per que els catalans se sentin còmodes dins l’Estat cal satisfer les demandes dels catalans, si no és així, ens avoquem a altres opcions fora de l’Estat Espanyol. Catalunya busca aconseguir (o així ho ha fet fins ara) més quotes de poder davant del que es creu que és un projecte compartit, Espanya.

La part espanyola és la que busca que es mantingui el statu quo. És legítim, ja els va bé que tot continuï així. El que ens hem de preguntar és com respondran les institucions espanyoles davant una majoria sobiranista (de fet, aquesta majoria ja hi és) i les seves reclamacions. Començant per l’àmbit identitàri, l’anticatalanisme (s’entén amb ‘anti’, que la societat espanyola veu les reivindicacions catalanes com un mer caprici) és si no majoritari, hegemònic en les institucions espanyoles. Com a exemple podem agafar l’editorial de El País on alertava contra el caudillismo. El Tribunal Constitucional ja va deixar clar que Catalunya no és una nació buidant de contingut jurídic la paraula nació en l’Estatut. Com a cas d’estudi, podem agafar les seleccions catalanes. Pel moment la selecció nacional catalana es veu relegada al partit de costellada, i no sembla que pugui canviar, perquè la roja causa una gran admiració a Espanya, un país on el futbol és quasi tant intocable com el cafè després de l’àpat. Llavors, encara que hi hagués una voluntat política per articular un reconeixement nacional per a les seleccions catalanes, el poble espanyol no ho entendria, i hi hauria partits (UPyD) que traurien rèdit electoral de la ‘debilitat’ de concedir seleccions catalanes. A part de que el PP, que es presenta com a partit garant de la unitat d’Espanya, no es podria permetre la debilitat de desdibuixar l’ordre constitucional pels catalans. Si ho fes li sortirien competidors, i podria ser que el PSOE li robés electorat

En el cas de les reivindicacions fiscals, Espanya preveu un deute del 90,5% del PIB per l'any 2013. I haurà de pagar uns interessos 38.589 M d€. Algú creu que l’executiu Espanyol, el que sigui, perdonarà encara que sigui el 4% del dèficit per a afavorir els catalans? Suposem que la Moncloa vol perdonar el 4% del dèficit fiscal. D’entrada, això vol dir que l’administració s’hauria d’aprimar per recaptar els 8.000 M d€ que es quedarien els catalans. La traducció d’aquesta reestructuració voldria dir que a Extremadura, amb seguretat, no es podrien fer polítiques com la subvenció de 1.000€ per als extremenys que es vulguin treure la E.S.O. La  reducció del dèficit fiscal seria denunciada pels mitjans de comunicació de la dreta, i la emprenyada del poble espanyol seria majúscula. Una emprenyada que es traduiria en vots per el partit que lluités amb més força contra el ‘privilegi català’. Dit ràpidament, com es pretén aprovar un concert econòmic, quan t’han retallat un estatut que demanava menys? Queda descartat, llavors, que hi hagi una resposta afirmativa a les reclamacions fiscals catalanes.

El problema fonamental és que s’hi ha creat negoci electoral entorn de presentar les reivindicacions catalanes com a il·legítimes i negatives per Espanya. Per tant qualsevol reforma que plantegi Catalunya queda avortada per la impossibilitat política que representa. Tota resposta positiva a les aspiracions catalanes es dibuixa com una debilitat espanyola.

Per acabar, en el cas que Mas acceptés una rebaixa del dèficit fiscal, el descrèdit de Catalunya seria majúscul. Seriem els reis del bluf. Per entendre’ns: resulta que quan els catalans amenacem amb el pitjor temor, que és la independència, va i acceptem una almoina. Mai més ens prendran seriosament-i tampoc és que ho hagin fet gaire. Haurem donat carta blanca, perquè, a llarg termini facin el que vulguin sense veure les reclamacions catalanes com un perill real. Així que, President i candidat Mas, si no arriba fins al final, ens quedarem sense res. All in.

De Barres i Estrelles

D’entrada el vídeo institucional de promoció del vot també hem va estranyar. Em va estranyar pel fet que hi hagués estelades. Tot i que la independència de Catalunya és la meva opció política, vaig pensar que no era correcte portar l’aigua al meu molí a través de la institució rectora del meu país, la Generalitat.

Però ens em de preguntar, perquè ens va estranyar i xocar tant que hi hagi estelades en un vídeo institucional? En el meu cas, va ser pel complexe. El complexe d’inferioritat i colltorçat que sempre ha tingut l’independentisme envers la unitat d’Espanya. En el cas dels que se senten espanyols, el fet de veure banderes estelades fa que els generi una frustració enorme en veure el fracàs del seu projecte polític: la unitat d’Espanya.

Però el tema de fons, és que tant acomplexats com ‘rojugualdos’, vam pensar que l’independentisme no té prou força per estar en un vídeo promocional d’una institució. Perquè? Perquè fins ara l’independentisme era més propi de la rasta i d’una minoria. És a dir, que no ocupava cap centralitat, i per tant no es podia trenar al conjunt de les institucions del país. La independència era el tabú de Catalunya. Tanmateix, el fet que fa que això ha canviat, és, primer, que hi ha personatges il·lustres independentistes. Un tast: Carles Boix (professor de Public Affairs a la Universitat de Princeton), Xavier Sala i Martin (Professor de macroeconòmics a la Columbia University), Xavier Rubert de Ventós (Professor universitari i membre de la New York Institute for Humanities), Ferran Requejo (Professor de la UPF), Andreu Mas-Colell (ex professor de Harvard); finalment, i no per això menys important, Jordi Pujol i Soley (President de la Generalitat de Catalunya durant 23 anys). Sí, alguns diran que Mas-Colell no s’ha declarat independentista, però forma part d’un executiu que està per l’Estat propi. També hi ha artistes que s’hi ha declarat, i el president de PIMEC ha passat de convidar Aznar a fer conferències a declarar-se a favor de l’Estat propi. Alguns podran dir que no compto amb aquells que són partidaris de la unió amb Espanya. I tenen raó. Però no ho faig, perquè ja els coneixem tots. Són els que sempre, sempre i sempre han estat per la Unió amb Espanya. La notícia avui dia no és que Lara o Piqué diguin que no son independentistes, perquè ho sabem de fa dècades i sempre ha estat així. La notícia és que l’independentisme, que no compta amb estructures d’estat, mitjans de comunicació potents ni amb l’statu quo, recluta més independentistes que mai. Dels noms que he posat més amunt, 5 eren partidaris de la unió amb Espanya. I el més sagnant de tots és Pujol. El President va estar manant 23 anys des de la postura del unionisme. Pujol era un polític català que combregava amb l’espanyolisme de manera més desacomplexada. Ara, des de la concepció que Espanya no vol dir Castella. El magí Pujolià era la d’una Espanya unida, però plural. I així va estar 23 anys. En conclusió podem dir que l’independentisme s’ha posat corbata i agrupa una gran part de les classes mitjanes.

Després dels líders, ens falta la massa. El passat 11 de setembre, Diada Nacional de Catalunya, van sortir al carrer 1.500.000 persones. No hi ha hagut, en la història d’Espanya una manifestació tan gran, amb tanta assistència, i amanida amb tanta alegria com la que hi va haver. I clar, alguns diran que pel dia de la Hispanitat, hi va haver 60.000 persones, i diuen que per la Diada, només n’hi va haver 600.000. I jo, penso que hi ha gent que per fer encabir la realitat a la seva ideologia i sentiments, renuncien a la intel·ligència. Però bé, accepto l’envit, 60.000 persones, és el millor pronòstic de la Hispanitat. 600.000 persones és el pitjor pronòstic de la Diada. Conclusió: sense mans. Un altre dels arguments era dir que clar, encara que 1.500.000 persones es manifestin al carrer, continua havent 6.065.603 (dades de Gencat) de persones que son partidàries de la unió amb Espanya. Bé, apart de la clamorosa fal·làcia post hoc, mirem a l’exterior. Al 28 d’agost del 1963, es va donar a Washington la ‘March on Washington for Jobs and Freedom’. Una manifestació en pro dels drets civils i la llibertat. Sobretot envers les minories racials. Segons les dades de la policia, 200.000 persones van presenciar el ‘I have a dream’ de Martin Luther King davant del Lincoln Memorial. Clar, suposo que, seguint la lògica unionista Espanyola, la resta dels ciutadans dels EE.UU. estaven en contra dels drets civils i a favor de la segregació racial.

Perquè explico tot això? Què té a veure amb el vídeo institucional? Doncs al vídeo s’hi representen moments històrics del país, com el ‘ja soc aquí’ de Tarradellas, la votació de la Constitució o la immigració Espanyola. I el que explico més amunt és que l’estelada que apareix al vídeo s’ha guanyat a pols i a base de perseverança el fet d’estar en un spot institucional. La manifestació de l’11S ha fet història tant si Catalunya acaba tenint un Estat propi o no. I alguns diran que, perquè no hi ha banderes espanyoles a l’spot, quan també representa sensibilitats de Catalunya? Bé, quin esdeveniment històric positiu ha protagonitzat l’espanyolisme a Catalunya?

I per acabar, jo no hem sento identificat amb la Constitució que encotilla el meu país, però va ser un fet històric pel país que passéssim a la democràcia. El Marquès de Tarradellas, no va ser el meu president favorit, però va ser històric pel país que retornés el nostre President per a la restauració de la Generalitat. Em sento identificat pel relat de la immigració perquè el meu pare (Serrano) va néixer a València i el meu avi (Pueyo) era de la Franja, i com tots sabem, el flux migratori que hi va haver als 60’s va ser històric. No vaig ser a la manifestació del 77, però va ser històrica perquè celebrava la democràcia i demanava la llibertat amnistia i l'estatut d'autonomia. Però sí que vaig ser a la manifestació de l’11 de setembre, la més gran de la història d’aquest país; la meva novia, que és de Noruega, també hi va ser, i va dir “nunca he visto tantos catalanes juntos! Normalmente esto está lleno de guiris”. Per tant, sí que m’identifico amb aquesta manifestació. Llavors sí que hi havia d’haver banderes al vídeo institucional. Banderes de barres i estrelles.

La fotografia ibèrica

Dels fets més importants que podem extreure d’aquest encadenat d’eleccions, són l’aparició de ANOVA-Irmandade Nacionalista, que representa ser un conjunt d’escissions del BNG liderades per Xosé Manuel Beiras. També hi ha en el mapa gallec la desfeta socialista. Per altre banda, al País Basc, l’esquerra ‘abertzale’,  té, per fi, una traducció política al parlament; el partit socialista d’Euskadi, també ha patit un greu retrocés. El Partit Popular ha perdut pistonada a les dues comunitats, però menys que els socialistes. Per fer aquest anàlisi, no prendré les aspiracions gallegues com realment nacionalistes, sobretot pel seu caràcter poc reivindicatiu en l’àmbit competencial. Si més no, la política que va fer Manuel Fraga Iribarne durant anys al capdavant de la comunitat va ser força semblant a el que fa un partit de caràcter regional. Ho dic, sobretot, per la immersió lingüística en gallec que va promocionar i que ara Feijóo està eliminant.

Ara cal saber com afectaran aquestes eleccions als comicis catalans. Doncs bé, jo nego la màxima. No crec que les recents eleccions hagin d’afectar de cap manera a les Catalanes. Catalunya, com a molt, confirmarà una tendència. Han estat les reivindicacions catalanes que han pujat el to nacional de les recents eleccions. Per tant, podríem dir que és el procés català el que ha afectat a les eleccions sobretot basques i en part gallegues. Tots hem sentit a Urkullu utilitzant la nomenclatura d’Artur Mas referint-se a ‘estat propi dins la Unió Europea’. Més que res perquè les comparacions són odioses i Urkullu no vol ser titllat de tebi en front de Mas. Perquè, per cert, el PNB ha utilitzat un to més que tebi en aquestes eleccions. Sense aquelarres patriòtics, perquè la senyora Merkel vol homogeneïtzar Europa en l’àmbit impositiu, i la situació fiscal del País Basc no es troba en cap país ni cap cas de la política comparada. El concert basc es veu amenaçat a llarg termini. Cal afegir per acabar, que el Euskadi té concert econòmic, però amb saldo positiu. No és que no donin res, és que a més a més reben diners. Ho deia fa poc enric Juliana en el seu article ‘Inquietud al PNV’ 23/09/2012. I en el cas que hagi estat Catalunya la que ha revolucionat l’electorat, és perquè ha posat el rumb a la creació d’un nou estat i no en l’ampliació competencial. En el supòsit d’ampliació competencial els bascos sempre gaudien, entre els catalans, d’una pàtina de valentia pel concert econòmic que ostentaven. Ara ha estat al contrari perquè els catalans han passat de barallar-se pel marc competencial a tirar pel dret i buscar un estat propi. Això ha accelerat el cicle polític català i alhora, obliga a la resta de nacionalitats a posar-se al dia en quant a reivindicacions nacionals.

Tanmateix, tot això explicat més amunt són només les conseqüències de quelcom més profund. Madrid representa ser una força centrípeta que fins ara ha tingut la capacitat d’aglutinar tot el conjunt de nacions històriques que formen l’Estat. Quan Espanya era un país colonial va cohesionar el territori manu militari i amb els diners que donava l’explotació de les indies. Quan va perdre les colònies va unir l’estat a base de repressió i dictadures. Un cop van acabar-se les opcions colpistes, es va optar per empastifar Espanya a base de BOEs i cafè per a tothom, verbigràcia de les costures fetes d’AVE, d’empreses privatitzades en l’era Aznar i d’economia turbo alimentada pel totxo. Bé, sembla que tot aquest model s’ha acabat. Avui dia Espanya té força, però té la força de l’status quo, d’unes estructures d’Estat. No li queda cap eina realment eficaç per disciplinar el territori i llurs nacionalitats. I clar, com hem vist, Espanya s’ha dedicat a cohesionar a base de xarop de bastó, no des de la complicitat i el respecte. Per tant, que no s’esperi el govern central, que quan l’estat s’enfonsa, les nacionalitats (la catalana i el català ha sobreviscut de miracle) vagin al rescat d’Espanya o cooperin.

Un signe factual de la pèrdua de pes i debilitat, la veiem amb Argentina. Cristina Fernández de Kirchner va expropiar YPF perquè sabia que la Moncloa no tenia la força per evitar-ho, sabia que Rajoy no podia fer de Margaret Thatcher. La reacció de l’executiu va ser la d’imposar una restricció a les importacions de biodiesel. Veiem que, mesos més tard, l’executiu ha hagut de retirar la restricció.

I d’aquesta explicació extraiem el perquè en les nacionalitats no espanyoles-castellanes, els partits que cohesionen Espanya hagin baixat d’una manera tant abrupta. El PSOE i el PP han perdut a Galícia i Euskadi un total de 489.000 vots. 337.000, el PSOE; 152.000, el PP respectivament. Perquè la baixada del PSOE és més acusada que la del PP? Bé, el PSOE va decidir fer un gest d’aproximament a les nacionalitats i federar-se amb partits regionals (e.g. PSC) o crear marques que s’ajustessin al fet diferencial de cada comunitat per poder, també, mercadejar amb els sentiments nacionals de llurs comunitats. Això anava bé quan hi havia pau social, i aconseguia els vots d’aquells que volien entesa amb Espanya sense les arrels franquistes que representa el PP. Això va funcionar en molts casos, fent guanyar el PSOE en àmbit estatal com les eleccions del 2008, on Catalunya va donar 25 diputats a Zapatero. En el cas del PP, el seu discurs és nítid arreu de l’Estat, és per això que en les comunitats on l’aspecte nacional castellà té menys pes treuen menys vots, però els que treuen son fidels. El nacionalista tendeix a ser fidel.

Finalment podem veure perquè els partits d’arrel no estatal eixamplen electorat. L’electorat que votava el PSOE en llocs com Catalunya o Euskadi creien en una certa entesa o fraternitat amb Espanya sense perdre les arrels. Doncs bé, sembla que aquests, han decidit plegar la barraca hispànica. Qui sap si permanentment?

D’aquí que els partits que conformen la democràcia espanyola estiguin en crisi, perquè amb el seu terreny perdut, la idea d’Espanya perd terreny. No és com diuen alguns que el PSOE pateix una crisi de credibilitat per negar la crisi. Credibilitat li falten a tots els partits inclòs al PP quan retarda reformes per donar aire al candidat Arenas. La realitat és que les plaques tectòniques s’estan movent.

I el proper 25 de Novembre les opcions netament catalanes i en la direcció a l’estat propi, no només guanyaran per golejada, sinó que eixamplaran electorat. I aquesta és la fotografia ibèrica.