La fotografia ibèrica

Dels fets més importants que podem extreure d’aquest encadenat d’eleccions, són l’aparició de ANOVA-Irmandade Nacionalista, que representa ser un conjunt d’escissions del BNG liderades per Xosé Manuel Beiras. També hi ha en el mapa gallec la desfeta socialista. Per altre banda, al País Basc, l’esquerra ‘abertzale’,  té, per fi, una traducció política al parlament; el partit socialista d’Euskadi, també ha patit un greu retrocés. El Partit Popular ha perdut pistonada a les dues comunitats, però menys que els socialistes. Per fer aquest anàlisi, no prendré les aspiracions gallegues com realment nacionalistes, sobretot pel seu caràcter poc reivindicatiu en l’àmbit competencial. Si més no, la política que va fer Manuel Fraga Iribarne durant anys al capdavant de la comunitat va ser força semblant a el que fa un partit de caràcter regional. Ho dic, sobretot, per la immersió lingüística en gallec que va promocionar i que ara Feijóo està eliminant.

Ara cal saber com afectaran aquestes eleccions als comicis catalans. Doncs bé, jo nego la màxima. No crec que les recents eleccions hagin d’afectar de cap manera a les Catalanes. Catalunya, com a molt, confirmarà una tendència. Han estat les reivindicacions catalanes que han pujat el to nacional de les recents eleccions. Per tant, podríem dir que és el procés català el que ha afectat a les eleccions sobretot basques i en part gallegues. Tots hem sentit a Urkullu utilitzant la nomenclatura d’Artur Mas referint-se a ‘estat propi dins la Unió Europea’. Més que res perquè les comparacions són odioses i Urkullu no vol ser titllat de tebi en front de Mas. Perquè, per cert, el PNB ha utilitzat un to més que tebi en aquestes eleccions. Sense aquelarres patriòtics, perquè la senyora Merkel vol homogeneïtzar Europa en l’àmbit impositiu, i la situació fiscal del País Basc no es troba en cap país ni cap cas de la política comparada. El concert basc es veu amenaçat a llarg termini. Cal afegir per acabar, que el Euskadi té concert econòmic, però amb saldo positiu. No és que no donin res, és que a més a més reben diners. Ho deia fa poc enric Juliana en el seu article ‘Inquietud al PNV’ 23/09/2012. I en el cas que hagi estat Catalunya la que ha revolucionat l’electorat, és perquè ha posat el rumb a la creació d’un nou estat i no en l’ampliació competencial. En el supòsit d’ampliació competencial els bascos sempre gaudien, entre els catalans, d’una pàtina de valentia pel concert econòmic que ostentaven. Ara ha estat al contrari perquè els catalans han passat de barallar-se pel marc competencial a tirar pel dret i buscar un estat propi. Això ha accelerat el cicle polític català i alhora, obliga a la resta de nacionalitats a posar-se al dia en quant a reivindicacions nacionals.

Tanmateix, tot això explicat més amunt són només les conseqüències de quelcom més profund. Madrid representa ser una força centrípeta que fins ara ha tingut la capacitat d’aglutinar tot el conjunt de nacions històriques que formen l’Estat. Quan Espanya era un país colonial va cohesionar el territori manu militari i amb els diners que donava l’explotació de les indies. Quan va perdre les colònies va unir l’estat a base de repressió i dictadures. Un cop van acabar-se les opcions colpistes, es va optar per empastifar Espanya a base de BOEs i cafè per a tothom, verbigràcia de les costures fetes d’AVE, d’empreses privatitzades en l’era Aznar i d’economia turbo alimentada pel totxo. Bé, sembla que tot aquest model s’ha acabat. Avui dia Espanya té força, però té la força de l’status quo, d’unes estructures d’Estat. No li queda cap eina realment eficaç per disciplinar el territori i llurs nacionalitats. I clar, com hem vist, Espanya s’ha dedicat a cohesionar a base de xarop de bastó, no des de la complicitat i el respecte. Per tant, que no s’esperi el govern central, que quan l’estat s’enfonsa, les nacionalitats (la catalana i el català ha sobreviscut de miracle) vagin al rescat d’Espanya o cooperin.

Un signe factual de la pèrdua de pes i debilitat, la veiem amb Argentina. Cristina Fernández de Kirchner va expropiar YPF perquè sabia que la Moncloa no tenia la força per evitar-ho, sabia que Rajoy no podia fer de Margaret Thatcher. La reacció de l’executiu va ser la d’imposar una restricció a les importacions de biodiesel. Veiem que, mesos més tard, l’executiu ha hagut de retirar la restricció.

I d’aquesta explicació extraiem el perquè en les nacionalitats no espanyoles-castellanes, els partits que cohesionen Espanya hagin baixat d’una manera tant abrupta. El PSOE i el PP han perdut a Galícia i Euskadi un total de 489.000 vots. 337.000, el PSOE; 152.000, el PP respectivament. Perquè la baixada del PSOE és més acusada que la del PP? Bé, el PSOE va decidir fer un gest d’aproximament a les nacionalitats i federar-se amb partits regionals (e.g. PSC) o crear marques que s’ajustessin al fet diferencial de cada comunitat per poder, també, mercadejar amb els sentiments nacionals de llurs comunitats. Això anava bé quan hi havia pau social, i aconseguia els vots d’aquells que volien entesa amb Espanya sense les arrels franquistes que representa el PP. Això va funcionar en molts casos, fent guanyar el PSOE en àmbit estatal com les eleccions del 2008, on Catalunya va donar 25 diputats a Zapatero. En el cas del PP, el seu discurs és nítid arreu de l’Estat, és per això que en les comunitats on l’aspecte nacional castellà té menys pes treuen menys vots, però els que treuen son fidels. El nacionalista tendeix a ser fidel.

Finalment podem veure perquè els partits d’arrel no estatal eixamplen electorat. L’electorat que votava el PSOE en llocs com Catalunya o Euskadi creien en una certa entesa o fraternitat amb Espanya sense perdre les arrels. Doncs bé, sembla que aquests, han decidit plegar la barraca hispànica. Qui sap si permanentment?

D’aquí que els partits que conformen la democràcia espanyola estiguin en crisi, perquè amb el seu terreny perdut, la idea d’Espanya perd terreny. No és com diuen alguns que el PSOE pateix una crisi de credibilitat per negar la crisi. Credibilitat li falten a tots els partits inclòs al PP quan retarda reformes per donar aire al candidat Arenas. La realitat és que les plaques tectòniques s’estan movent.

I el proper 25 de Novembre les opcions netament catalanes i en la direcció a l’estat propi, no només guanyaran per golejada, sinó que eixamplaran electorat. I aquesta és la fotografia ibèrica.